Manuel Sayrach i Carreras (Barcelona, 1886 - Sant Feliu de Llobregat, 1937) desenvolupà, a la manera dels homes del Renaixement, una àmplia creativitat. Les arts poètiques, l'arquitectura, el disseny, l'escultura, la filosofia..., va practicar-les amb tots els seus sentits.
Quan tenia 23 anys van ser les reflexions sobre l'arquitectura, expressades a L'arquitectura nova. Estil Catalaúnich (1909), on ja categòricament entenia la "natura" com a font d'on extreure els referents.
Inicià de ben petit les representacions de titelles al seu barri nadiu: Sants. Construí els titelles, escrigué els guions, pintà els decorats, creà els fons ambientals i n'era també un dels actors. Aquesta creativitat literària el portaria a escriure petites obres, com Idil·li del poeta, La nit dels morts, Fidel amich, Negra nit i El diable... i, amb els anys, a elaborar set obres de teatre en vers integrades sota el títol Drames de la llum.
En contrast amb els Croquis d'arquitectura (aplec de més de 2.000 dibuixos), comptades foren les obres
d'arquitectura que construí. Intervingué a Sant Feliu de Llobregat, en la torre d'estiueig, dissenyant el jardí, amb la porta d'accés i la barana dels dracs diabòlics i el Mur de la Creació (1909-1912) i, a Barcelona, la Casa Sayrach (1915-1918), denomianda en l'època "La casa de la nata" i, la casa veïna "Montserrat i Manuel" (1926).
El treball, des de molt jove, vinculat amb l'institut espanyol Mare de Déu de la Salut, que el seu pare havia creat, li permeté viure amb solvència econòmica. Manuel Sayrach podia, sense gaires condicionants, dedicar-se a allò que li plaïa, fer-se amb una nodrida biblioteca i viatjar per conèixer directament aquells llocs en els quals situava les set obres de teatre en vers.
A Manuel Sayrach l'atragué intensament Richard Wagner, "el màxim geni de la música", el qualificava. El compositor havia concebut els seus drames musicals volent centrar-los en les emocions, en allò més íntim dels personatges, i no en el que passava a fora
Durant la primavera i l'estiu de 1927 escrigué (encara que restaria incomplet) el que titulà Filosofia de la llum. L'acompanyava la seva esposa, Montserrat Fatjó dels Xiprers, amb qui havia contret matrimoni l'any abans. Pensadors clàssics, matemàtics, físics, pensadors orientals, tomistes, positivistes, hegelians, entre d'altres, són referits per Sayrach per, finalment, mostrar-se el Sayrach que es
fonamenta en el transcendentalisme i la religió. El projecte de panteó familiar al Cementiri Nou
de Barcelona (1934-1936) conté molts dels aspectes d'aquesta filosofia de la llum.
Vida i obra es troben en un tot, fins i tot les circumstàncies que malauradament li tocà viure. Com el drama d'amor que havia escrit i publicat, el 1919, Abelard i Eloïsa. Si primer va ser un intens amor allò que els uní, la mort en va ser el desenllaç. Montserrat Fatjó dels Xiprers, amb qui havia tingut dos fills, Manel i Miquel Àngel, moria el 1932, i cinc anys després l'arquitecte humanista Manuel Sayrach i Carreras, del qual ha restat una obra d'originalitat indiscutible.
"... Car són cinc les arts que m'estiren alhora i totes per un igual, que si ja una és prou per a fer perdre el cap, que serà si per comptes d'una són cinc!"
"Menys inspiració i menys matemàtica. Menys ciència, però, en canvi més art!"
"Tothom - escrivia Sayrach - hauria de ser filòsof, puix tothom hauria de reflexionar, meditar, escatir; fins a trobarse llur pròpia filosofia amb tal de que fos sincera."
